Ara, un altre any més des del tren em veig obligada a vessar tinta i lletres després d'acomiadar-me de la ciutat. Mentre veig córrer les vies a contracorrent, mentre jo m'allunye pense en tot allò que un any més torne a deixar enrere.
Ara, fent memòria recorde aquell setembre, totes les llàgrimes malbaratades per no voler venir a la ciutat, per quedar-me gran, per sentrme ningú entre tanta gent. Mentre que ara, algunes tímides llàgrimes decideixen mullar la meua cara per deixar la ciutat enrere, la ciutat que vosaltres m'heu fet estimar.
Han estat molts dies de noves experiències, d'enfrontar-me a un món que encara no coneixia, experiències que bones i no tan bones m'han fet aprendre, créixer, m'han fet ser com sóc avui, i m'encanta, perquè en cada part de mi hi ha un temps compartit amb vosaltres.
Han estat tres anys coneixent a gent nova; persones que estaven en la meua vida i ara no imagine viure-la sense elles. Altres, que potser pel destí, no compartim tant de temps, però no per això ocupen menys lloc en els meus pensaments. M'heu fet estimar la ciutat, per acceptar-me tal com sóc, per estimar-me i deixar-me estimar-vos, per deixar-me créixer amb vosaltres, per deixar-me compartir el vostre temps i les vostres vides ... en definitiva, per ocupar un lloc molt important en la meua.
Tota aquesta prosa va per vosaltres, pels que vau passar un dia, pels que meu acompanyat aquest any, i per aquells que encara falten per arribar. Per que sou grans i m'heu contagiat, m'he fet gran amb vosaltres.
Gràcies per haver-me mostrat el millor de vosaltres, per haver estat on calia quan més ho he necessitat, per regalar-me la vostra alegria, per créixer un any més junts, per fer-me esbossar cada dia un somriure al vostre costat... Gràcies.
“Somnis dibuixats a l'aire, promeses a les orelles...Al país que jo ara anyore i guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd.”
