Olor a Mediterrani pels carrerons del poble,
aire marítim que acarona les nostres pells,
la mar que abraça els cossos nus
que es busquen i troben a les nits d'estiu.
Sorra, suport dels nostres cossos
suport dels nostres pensaments a les nits d'hivern.
Els bancs freds, companys de les nostres converses
d'aquelles paraules que inventen un nou món.
El banc, ara fred, company i amic d'aquell gener ara llunyà
còmplice d'aquella jove parella...
Els braços del carrer t'acullen
encara que entre setmana els abandones.
La pinada, els arbres, aquell tronc en terra fidels
als teus pitjors dies quan plores en silenci
a les teues millors nits quan comparteixes el teu somriure.
El castell, font de pensament.
El carrer Molivent, on em vaig fer xiqueta,
on em vaig fer adolescent, on em van ensenyar a crèixer.
El carrer Migdia, l'avinguda la República
em porten als meus pensaments més íntims,
hores de soledat i companyia.
Ara, escrivint-te des de la ciutat
et recorde amb enyorança.
Encara que Benimaclet m'aculla,
no puc evitar recordar-te quan em perd pels seus carrers,
quan em miren els ulls buits de la gent,
quan soles sóc una entre un milió.
Ara des d'ací t'estime,
m'estime els teus carrers,
els ulls plens de les persones,
sentir-me algú entre la gent, entre la meua gent,
que la mar m'abrace,
que la teua brisa acarone la meua pell,
que la teua sorra m'acompanye a les llargues nits,
que els teus bancs i troncs siguen partícips de les nostres converses.
Ara t'estime des de la ciutat.
Encara que a vegades odie no poder odiar-te
Ni tan solament un poquet...
De vegades m'estimaria poder viure sense tu.
Però no, no puc...No vull.
Aire marítim que ara em queda lluny.
Ara queda lluny l'olor a Mediterrani,
olor que ara i sempre em recordarà a tu...
